Temps de cireres a l'Aiguabarreig.

Cada matí, quan m'alço, el primer que faig és contemplar, cafè en ma i des d'una finestra del menjador de casa, les mitjanes i gleres de l'Aiguabarreig amb les seues volades de moixons. Desprès, des de l'altra finestra, guaito els camps de cirerers.
I és que visc en un mas al bell mig de l'Aiguabarreig, envoltat de forest de ribera i de les cireres més exquisides del país.
Ara aquests fruiters són plens de ramells de flors de flaire dolç i això vol dir que s'atansa el temps de les cireres... I és aleshores quan la fructificació d'aquesta rosàcia es converteix en temps literari.

D'aquí a uns dies Seròs acull la Trobada d'Escriptors de l'Aiguabarreig, una iniciativa que enguany celebra la seua segona edició fent d'aquesta vila, una volta més, el pal de paller del Baix Segrià i el connector que s'endinsa en la Franja de Ponent, gràcies a l'abraçada natural que ens sustenta, ens fa com som i ens erigeix en habitants d'un territori amb nom propi: l'Aiguabarreig.

Al darrere d'aquesta iniciativa l'escriptor i agitador cultural de la nova generació d'aquestes terres, en Gabriel Pena i Ballesté, que al seu bloc es presenta com a "Nascut a Seròs, territori de l'Aiguabarreig". Com ell la confluència del Segre, l'Ebre i el Cinca ens dona un reguitzell d'altres prohoms riberencs, per citar-ne uns poquets: el filòsof Ferran Sáez de La Granja d'Escarp, els escriptors serossans Andreu Loncà i Pere Pena, de Mequinensa el gran defensor del català a la Franja, Jaume Borbon o el pintor Josep Nicolau i sense eixir d'eixe poble no cal parlar-ne d'en Jesús Moncada, a qui ara que no es pot defensar els psoecialistes aragonesos amb repugnant traidoria li volen canviar la seua voluntat i fer-lo aragonès i espanyol. Però no vull parlar de manipulacions roïnes. Arriba la primavera, Moncada sempre va ser i és amb nosaltres, i Seròs a l'abril ens presenta el seu premi de contes "El temps de les cireres". Gaudim i lluitem.
Com a 'Le temps des cerises', la cançó d'amor que es convertí en himne contra els nazis, Seròs i l'Aiguabarreig fan una crida per la nostra cultura i la nostra identitat i ens demostren, com sovint des dels pobles i els espais rurals, s'irradia quina mena de país ens mereixem i tenim dret a crear.
"J'aimerai toujours le temps des cerises
C'est de ce temps-là que je garde au cœur
Une plaie ouverte..."

El BioTurisme arrenca als Països Catalans.

El bioturisme manté els principis conceptuals de l'ecoturisme, però a més de la contemplació cerca transmetre o participar en l'obtenció de coneixement sobre el medi i el patrimoni biològic. Es tracta d'un turisme que a més de repercutir positivament en la salvaguarda dels espais naturals, les àrees rurals i el desenvolupament dels pobles i les comunitats humanes pot aportar informació sobre la fauna i flora. Una informació que pot ser ben útil en la gestió i monitoratge de les espècies o contrades.
El BioTurisme contribueix també a que les poblacions humanes receptores participin en la divulgació i la conservació de la fauna i la flora, percebent aquestes com una font de desenvolupament i sostenibilitat. Amb una acurada planificació el turisme doncs esdevé més que un motor econòmic, es transforma en un motiu -encara que amb una rel materialista si es vol- per respectar el nostre entorn i la seva biodiversitat. És un camí més per a la sensibilització de la societat però sobretot per a la conservació dels paisatges, la geologia, els animals i les plantes que ens envolten.
Als Països Catalans el birding (l'observació d'ocells) és el vessant que compta amb més practicants, però no hi ha cap dubte que tot plegat no ha fet més que començar. Els observadors de papallones, de flors o senzillament aquells que volen viatjar per fer alguna cosa més que observar la natura van -anem- en increment sense pausa.

Per això vaig pensar que, en coherència amb la tradició cultural i científica catalana, havíem de dotar a la nostra nació d'un element útil per al foment i desplegament del turisme científic i de natura. Divulgant internacionalment les terres catalanes com a destí i, alhora, canalitzant les propostes que ens arriben d'arreu el planeta per a que els catalans i les catalanes gaudeixin de la natura a casa nostra i al món sabent-se partícips de la seva conservació.
El meu darrer fill es diu Oficina Catalana de Turisme Científic i de Natura i és a la vostra disposició. Pel país i per la natura.

Chávez i els indígenes. Un exemple per a la humanitat.

El científic humanista Noam Chomsky és contundent "Chávez és segurament el líder del món amb el major recolzament al seu país" o "a Veneçuela sí trobem una democràcia, no a Europa ni als Estats Units". Realment el triomf del president bolivarià és aclaparant amb el mèrit afegit d'haver de fer front al joc brut dels Estats Units i a la reaccionària i colpista dreta i televisió veneçolana, tots de la ma.
Així i tot si hom visita Caracas o alguna altra ciutat del país americà trobarà també força gent contrària al president, a banda de la dreta hi ha una classe mitja classista i amarillista que fa córrer tota mena de falsedats absurdes que ratllen el ridícul. És la roïna actitud que els hi permet mirar-se el melic i donar l'esquena al compromís social sense enrogir de vergonya pel seu menyspreu als pobres i a la gent de la terra, la gent que ja vivia allà abans de que els espanyols bategessin aquell territori amb el despectiu nom de "Veneçuela" (la Venècia lletja, la bruta, la vulgar) en veure els palafits dels Warao sobre les aigües. Si ens endinsem però en el país de debò, el poble és indiscutiblement roig. Els llaneros, aquells que van lluitar contra Espanya i van vèncer i foragitar als abominables espanyols, són chavistes. És clar, l'Hugo n'és un d'ells, és llanero, un crioll amb la rauxa dels valents bolivarians a les venes.
Però hi ha molt més adellà. Endinsem-nos en el paradís, en selves i sabanes, i hi trobarem als Kuives, els Iukpa, els Barí, els Wayúu, els Piaroa, els Ianomami,... fins a vint-i-cinc ètnies i cultures, més de 300.000 persones que, per fi, desprès de 500 anys del genocidi, tenen drets. Chávez els ha donat un dels millors programes de tot el planeta de salvaguarda de les ètnies i les seues cultures.

Vladimir, un amic de l'ètnia Pemon, em mostra a Kanaimö (Canaima pels forasters) com s'aixeca (seguint l'arquitectura tradicional de la tribu) una escola tècnica dins el seu poblat. Ara els xiquets i joves no hauran d'abandonar la terra dels seus pares, per a rebre formació, i a més, seran educats en llengua Pemon. De la mateixa manera al gran delta de l'Orinoco un amic Warao em mostra orgullós la nova escola a on els xiquets arriben en curiares (barques fetes amb un tronc), la "camineria" (una gran passera de fusta per enllaçar les seues llars disperses per la riba de la selva), i fins i tot l'electricitat que el govern els hi ha donat.
I és que per fi, són respectats. Per primera vegada a la història les tribus que es situen sobre terres veneçolanes tenen tot allò que qualsevol ésser humà ha de tenir i que fins ara se'ls hi havia negat: sanitat, ensenyament, menjar i mitjans d'autosuficiència (entre molts exemples el govern ha lliurat bestiar als pobles ramaders), protecció per a la seua cultura i llengua i els drets que tant els espanyols com tots els governs veneçolans els hi havien arrasat fins ara: el dret a viure en llibertat, a votar, a participar activament en la redacció de la nova constitució, i a triar els seus propis representants dins la nació. Encara més, les ètnies han entrat a formar part de la gestió del país i del patrimoni que fins ara els furtaven. Es reparteixen els beneficis (petroliers, forestals, etc.) de tot allò que es troba a les seues terres mil·lenàries. Es tracta, en definitiva, de l'acció més progressista de les amèriques en favor de les ètnies. I per això les ètnies lloen a Chávez.

Mentrestant aqueixa classe mitja de les ciutats és mostra disconforme amb aquest "proteccionisme" que és en realitat la participació dels indígenes en la construcció de la nova República de Veneçuela. Sense treure l'ull de la premsa groga, la roba de moda o els artistes televisius, critiquen obertament els hospitals, els "metges cubans" i les ajudes per a l'alimentació dels més desafavorits, tot afirmant "Chávez és un populista, això ho fa pels vots".
No cal respondre. Amb prou feines 100.000 vots indígenes repartits entre vint-i-cinc ètnies, quan tan sols a Caracas hi viuen més de quatre milions de persones.

Diu Chávez en el Discurs de la Unitat (15 de desembre de 2006) "...els consells comunals funcionen molt més ràpid i amb més gran eficiència en les comunitats indígenes. Això és lògic perquè és la seua cultura de segles. La nostra, pel contrari, està enverinada de capitalisme, individualisme, egoisme".
I és per això que aquells que volem un món millor i anhelem la igualtat entre les persones ens emmirallem amb el que està passant a Veneçuela. Un exemple per a la humanitat.